“Matar a Franco” avui

Matar a FrancoLa promoció del meu últim llibre, “Matar a Franco” (Debate/Penguin Random House), m’ha portat a la reflexió de conjugar l’infinitiu en present. Matar literalment: a ningú, ni tan sols a ell. Matar el seu llegat: nunc et semper et in saecula saeculorum.

Va ser Josep Benet que em va encoratjar d’escriure sobre l’atemptat a Franco de l’agost de 1962, protagonitzat entre d’altres per un català, Jordi Conill, el “Camarada Bonet”. Gairebé se’n surten, gràcies a un acord inèdit i irrepetible entre la CNT i ETA, però el xirimiri va malmetre els explosius, a la plujosa Donostia, on el dictador estiuejava. En Conill va ser condemnat a trenta anys de presó, dels que en va complir deu, després de salvar-se de la pena de mort per la pressió de la intervenció pública del cardenal Montini, president de la Conferència Episcopal Italiana i ma dreta del bon papa Joan, a qui poc després substituiria a la cathedra de Pere. Benet va ser un dels impulsors d’aquella campanya contra la pena de mort d’en Conill, i gràcies a ell i a Montserrat es va arribar al Vaticà i li van salvar la vida in extremis.

L’apassionat biografia d’en Conill és la història de l’antifranquisme sense sortir d’una mateixa persona. De temptar de matar a Franco a la CNT, a lluitar contra ell clandestinament des del PSUC, arribar a regidor de Barcelona i vicepresident de la Diputació amb Josep Tarradellas, fins entrar al PSC de bracet amb el seu íntim amic Jordi Solé Tura.

Benet em va impulsar a escriure “Matar a Franco” i aquests dies evoco que l’últim llegat de Benet, que faig meu i reivindico, és que cal lluitar per instar al Tribunal Internacional de Drets Humans a declarar Franco culpable de Crims contra la Humanitat.

És important la personalització, perquè ell i la seva dictadura són arguments irreprotxables i no s’estenen indiscriminadament. Josep Termes, també al final de la seva vida, distingia entre diverses etapes de la dictadura, que d’un costat es va anar afeblint i alleugerint-se, i evitant de posar al mateix sac totes les persones que, sobretot a partir dels anys seixanta, van ser al règim no pas per perpetuar-lo sinó per trobar-hi una sortida des de dins. D’Adolfo Suárez a Josep Gomis, d’un president del Govern espanyol a un alcalde de Montblanc, un ampli ventall de personalitats diverses quina honestedat no qüestionaré.

La Transició va ser això, un pacte entre els que volien la democràcia des de dins i des de fora del règim, i per això l’amnistia va tenir un doble recorregut: els franquistes van amnistiar als antifranquistes, i els antifranquistes als franquistes; talment m’ho van reconèixer, l’un al davant de l’altre i jo al mig d’ells dos, Santiago Carrillo i Rodolfo Martín Villa. També d’això en parlo a bastament al llibre “Matar a Franco”.

Cada cop que presento en algun mitjà “Matar a Franco”, defenso evidentment una recerca històrica, però la trasllado al present: maldem per declarar Franco culpable de Crims contra la Humanitat, i entenc que el Memorial Democràtic hauria d’assumir-ne el lideratge. Això no és ni reobrir ferides ni anar contra ningú. És posar la història al seu lloc, a Franco on ha d’estar que és nogensmenys que on estava, al costat de Hitler i Mussolini. I fer justícia a tantes víctimes de tanta injustícia, que vull personalitzar, com a representant de totes elles, al president màrtir Lluís Companys, i en la intimitat viscuda a casa del patiment del meu pare al Camp de Concentració de Miranda de Ebro, patiment que el va acompanyar tota la vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s