Política

Manual de vocabulari polític imprescindible per a no dir res.

21.01.2016

La política ha donat i dóna, però més en passat que en present i segurament que a futur, excel·lents creadors de discurs. Personalitats amb idees i ideals, erudits i murris, i adornats pels recursos tècnics de la retòrica i l’oratòria. Homenatge a ells, però aquest article va dedicat als altres, que són la majoria.

El vocabulari polític és proporcional al seu discurs: escarransit. El parlamentarisme perd semàntica fins a límits de l’infinit: alguns diputats no diuen res, molts no tenen res a dir. Aquests posen en pràctica d’antuvi el consell de Rusiñol: “Si tens raó, crida; i si no en tens, crida més que semblarà que en tinguis”. Compte amb la cridòria i els cridaners.

En aquest article, normatiu com el diccionari del pobre Fabra, anoto algunes de les formes verbals repetides fins al martiri de qui les escolta. Però aprenent-les, podreu articular un discurs polític. No us caldran continguts, fent anar amunt i avall aquestes paraules i girs, aparentment saberuts, semblarà fins i tot que no dient res, digueu molt.

S’ha de conjugar a tort i a dret el verb gestionar. És un comodí que no falla mai. Atès que es diuen tan poques coses, per allargassar el rotllo s’ha de reiterar i insistir, i amollar dit això, si és que han aconseguit dir alguna cosa. I per suposat, en política no es fa res: tot s’implementa.

Les tàctiques i estratègies polítiques han estat substituïdes per una utilització gairebé promiscua del full de ruta, almenys a partir de la posada en circulació del terme arran la proposta de pau del conflicte palestí – israelià de 2003. És un terme clàssic del màrqueting i de l’argòtica nàutica, molt present en el procés català no pas en el seu vessant acadèmic de les potents disciplines universitàries, sinó en el pijerío dels patrons de iot quina llicència elemental es coneix molt adequadament com a titulín.

L’adverbi sincerament donarà valor a l’afirmació que, sense el seu concurs, seria més dubtosa. La fórmula jo crec sincerament també és molt de tertúlia. En un context de tanta mentida i mitja veritat, la conjura de sinceritat fa plorar de riure. Això sí, no hi ha moral, però sí quilòmetres de línies vermelles.

Disparar torpedes a la línia de flotació és una expressió bèl·lica tan freqüent que ha llançat més projectils que tots els submarins de totes les guerres juntes. De la mateixa família militar és blindar, hi ha veritables divisions panzer en la semàntica burrològica. Com s’exhibeix muscle amb tanta profusió que hi ha més culturistes metafòrics a la política que al gimnàs.

Cultura també és una paraula contenidor. Res a veure amb el sentit etimològic de conrear, el camp o l’esperit. En la promiscuïtat de la cultura de tal i qual, tenim fins i tot l’ oxímoron de la cultura de la violència! Cada cop hi ha menys cultura arreu, però cada cop la paraula es malversa amb més sentits inversemblants.

També es porta molt la matriu, molt més que en obstetrícia i mecànica, i les plaques tectòniques i els tsunamis, trasplantats de la geologia i que fan que el mar es mogui més en la virtualitat política que en la realitat pelàgica.

L’última moda és fer un pas al costat, ningú no retrocedeix, només s’aparta. Mas va posar en circulació aquesta expressió que ha fet fortuna, com en el seu moment la va fer el diferit de Cospedal, de tal manera que allò que tan li van criticar, ara ho practiquen si més no lèxicament els que la criticaven. És molt important l’eufemisme, no dir les coses perjudicials pel seu nom: si estàs pringat fins el coll, dimiteixes per poder defensar-te millor.

La sostenibilitat és imprescindible, no hi pot faltar. No hi ha discurs polític si no hi ha sostenibilitat, tot i que pocs saben què vol dir i que gairebé és una contradictio in terminis en el nostre món líquid. I des de fa poc, tampoc es pot fer un discurs sense passar pantalla en algun moment, i posar el temps en relació a aquesta unitat informàtica. Com els fets que ja no es valoren sinó que s’han de posar en valor. S’han de retorçar els verbs, no s’anota a l’agenda, conjugarem el verb incorrecte agendar, no contemplarem que una situació esdevingui crònica, sinó que, també incorrectament, la cronificarem. I per comptes de donar per vàlid res, validarem o fiabilitzarem o fidelitzarem.

Davant d’una possible acció, no n’hi haurà prou de ser actius: som proactius. Sempre proactius, que no manqui l’exageració en la promesa, a veure si així es tapen les vergonyes de la migradesa dels actes.

Amb aquestes quatre regles verbals, es podrà engiponar un discurs polític. Susceptible d’arrodonir-se amb alguna cita sapiencial, tot i que en massa cassos s’atribueixen a qui no les ha dites. Fa poc, vaig escoltar un dretà de cuyo nombre no quiero acordarme, que atribuïa una sentència als clàssics perquè era en llatí, quan en realitat corresponia a un contemporani; i a un esquerrà indocumentat atribuir a Pere Calders una dita de Conan Doyle. Quedi allò de Kant per als annals proctològics de l’ anus. Etc. Sigui com sigui, per citar, Espriu sempre vesteix.

“Matar a Franco” avui

La promoció del meu últim llibre, “Matar a Franco” (Debate/Penguin Random House), m’ha portat a la reflexió de conjugar l’infinitiu en present. Matar literalment: a ningú, ni tan sols a ell. Matar el seu llegat: nunc et semper et in saecula saeculorum.

Va ser Josep Benet que em va encoratjar d’escriure sobre l’atemptat a Franco de l’agost de 1962, protagonitzat entre d’altres per un català, Jordi Conill, el “Camarada Bonet”. Gairebé se’n surten, gràcies a un acord inèdit i irrepetible entre la CNT i ETA, però el xirimiri va malmetre els explosius, a la plujosa Donostia, on el dictador estiuejava. En Conill va ser condemnat a trenta anys de presó, dels que en va complir deu, després de salvar-se de la pena de mort per la pressió de la intervenció pública del cardenal Montini, president de la Conferència Episcopal Italiana i ma dreta del bon papa Joan, a qui poc després substituiria a la cathedra de Pere. Benet va ser un dels impulsors d’aquella campanya contra la pena de mort d’en Conill, i gràcies a ell i a Montserrat es va arribar al Vaticà i li van salvar la vida in extremis.

L’apassionat biografia d’en Conill és la història de l’antifranquisme sense sortir d’una mateixa persona. De temptar de matar a Franco a la CNT, a lluitar contra ell clandestinament des del PSUC, arribar a regidor de Barcelona i vicepresident de la Diputació amb Josep Tarradellas, fins entrar al PSC de bracet amb el seu íntim amic Jordi Solé Tura.

Benet em va impulsar a escriure “Matar a Franco” i aquests dies evoco que l’últim llegat de Benet, que faig meu i reivindico, és que cal lluitar per instar al Tribunal Internacional de Drets Humans a declarar Franco culpable de Crims contra la Humanitat.

És important la personalització, perquè ell i la seva dictadura són arguments irreprotxables i no s’estenen indiscriminadament. Josep Termes, també al final de la seva vida, distingia entre diverses etapes de la dictadura, que d’un costat es va anar afeblint i alleugerint-se, i evitant de posar al mateix sac totes les persones que, sobretot a partir dels anys seixanta, van ser al règim no pas per perpetuar-lo sinó per trobar-hi una sortida des de dins. D’Adolfo Suárez a Josep Gomis, d’un president del Govern espanyol a un alcalde de Montblanc, un ampli ventall de personalitats diverses quina honestedat no qüestionaré.

La Transició va ser això, un pacte entre els que volien la democràcia des de dins i des de fora del règim, i per això l’amnistia va tenir un doble recorregut: els franquistes van amnistiar als antifranquistes, i els antifranquistes als franquistes; talment m’ho van reconèixer, l’un al davant de l’altre i jo al mig d’ells dos, Santiago Carrillo i Rodolfo Martín Villa. També d’això en parlo a bastament al llibre “Matar a Franco”.

Cada cop que presento en algun mitjà “Matar a Franco”, defenso evidentment una recerca històrica, però la trasllado al present: maldem per declarar Franco culpable de Crims contra la Humanitat, i entenc que el Memorial Democràtic hauria d’assumir-ne el lideratge. Això no és ni reobrir ferides ni anar contra ningú. És posar la història al seu lloc, a Franco on ha d’estar que és nogensmenys que on estava, al costat de Hitler i Mussolini. I fer justícia a tantes víctimes de tanta injustícia, que vull personalitzar, com a representant de totes elles, al president mártir Lluís Companys, i en la intimitat viscuda a casa del patiment del meu pare al Camp de Concentració de Miranda de Ebro, patiment que el va acompanyar tota la vida.

Catalunya y monarquía

Article publicat el 18/06/2014 al Diari de Tarragona

En su bellísima Història de Catalunya, Ferran Soldevila cuenta que los monjes de Poblet no abrieron las puertas de la abadía al Rey de España sino al Conde de Barcelona. Los derechos representativos y legislativos de Catalunya iban con ese título, que data del siglo X.

El relato se basa en una cita de Vallès i Pujals, que narra con detalle como el aposentador real requirió al abad Oliver i Botella que se preparara para la llegada de Felipe II, en la Semana Santa de 1585, y se le respondió que no conocían a tal Señor ni le debían obediencia. Cuando el Rey recibió las excusas del perplejo paje, le contestó: «Ve, vuelve y dile que llega el Conde de Barcelona». Entonces, «las puertas del monasterio se abrieron de par en par y se le recibió con la suntuosidad con que se recibía a los soberanos». Vallès i Pujals recrea además esa estancia y anota que Felipe II participó activamente en la austera liturgia de Pasión.

Poblet es panteón de la realeza catalana, como describió asimismo otro gran escritor, Josep Pla, y son preceptivos los textos históricos de Ernest Lluch sobre la casa de Austria y los austriacistas. Los títulos de los reyes y nobles catalano-aragoneses pasaron a los reyes de España, cuando Castilla y Aragón se casaron en 1469. El Rey de España ha sido pues el Conde de Barcelona desde entonces, con algunos paréntesis, el último de los cuales Don Juan de Borbón y Battenberg, que fue Conde de Barcelona porque decidió adoptar ése y no otro de sus títulos, pero no fue rey porque Franco lo impidió, y llevó con dignidad democrática el honor hasta el final de sus días. Quiso incluso ser enterrado en Poblet, pero el protocolo lo mandó a El Escorial, y lo situaba por detrás del Rey en los actos oficiales de Catalunya, donde, historia y derechos en mano, debió precederle. Así me lo reconocieron en Protocolo de la Casa Real a raíz de un reportaje, cuando Don Juan todavía vivía.

Es lógico que en el patrimonio identitario catalán, incomode la monarquía española que bombardeó Barcelona, reprimió el país y le sustrajo sus derechos a raíz de la Guerra de Sucesión, que también fue dinástica. Pero la historia es muy extensa y focalizarla es difuminarla. En esa historia de la realeza están, evidentemente, quienes sometieron Catalunya, pero también están los que la hicieron la nación y el Estado que hoy se reivindican precisamente fundamentados en un pasado muy anterior a la Constitución de 1978.

El Duque de Alba culto, de ascendencia vasca, Jesús Aguirre y Ortiz de Zárate, me habló de eso cuando le pregunté cómo se sentía viniendo a Catalunya con la onerosa carga de ser Conde Duque de Olivares. Me respondió que muy bien, pues también era Duque de Híjar, que se le enfrentó en la Guerra dels Segadors, 1640, junto a los secesionistas, y por ello murió en la cárcel por una condena a cadena perpetua.

Otro dato de interés, en este tiempo en el que un nuevo rey se cruza con el proceso catalán a favor del derecho a decidir, es que, según la saga catalana, Felipe VI podría ser en realidad Felipe V; hay que correr un número ya que Felipe I, El Hermoso, no fue Conde de Barcelona habida cuenta que todavía reinaba y ostentaba el título Fernando de Aragón, el Católico, que trasladó sus derechos a su nieto Carlos I. De manera que si Felipe de Borbón y de Grecia, Conde de Barcelona a partir de la entronización, quiere, puede ser un Felipe V distinto, que lave la mala memoria de su antecesor el Duque de Anjou, y además reivindicando a su abuelo.

Esto es: en la línea que sugiere el President Mas, la monarquía podría arbitrar si quisiera y sin salirse un ápice de la historia, en las legítimas aspiraciones catalanas al derecho a decidir. Alícuotamente, ningún ayuntamiento de las ciudades cuyo condado, ducado, marquesado o señorío ostenta la Casa Real, puede quitarle un derecho dinástico sobre el que un pleno municipal no tienen potestad.

Al lado de esta historia, hay sin embargo un presente y hay otra historia. Hay un presente del siglo XXI en el que se hace difícilmente comprensible que la jefatura de un Estado se herede, y que el monarca emérito disfrute de unos privilegios que “del rey abajo, ninguno”, como el aforamiento en el momento preciso en el que la justicia pisa los talones a su entorno y ha devaluado la popularidad de la corona a ese mismo nivel de suela y suelo. Y hay otra historia que es la del republicanismo catalán, asimismo con sus claroscuros, pero también con importantes servicios a la democracia y a la recuperación de las libertades políticas y nacionales, comenzando por la no menos histórica Generalitat de Catalunya, con 675 años de existencia institucional y 129 presidentes. No es casualidad que su último restaurador, el President Tarradellas, depositara su archivo documental en el monasterio de Poblet, un hecho cargado de simbolismo, pues si allí reside la historia de la monarquía catalana, también reside la historia de la república.

El color corporatiu del PP és el blau, molt adient per a molta descendència biològica, política, i biològica i política del partit franquista Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que portava aquest color a l’uniforme.  El senyor Arias Cañete no té la culpa de que el pintin tan blau. Potser tampoc ha triat un eslògan que té un perillós doble sentit: “El que està en joc és el futur”. Per acabar-ho d’adobar, amolla una frase arnada sobre la dona que és pitjor que reaccionària: és retrògrada.

Semiologia pura i dura. Arias, el color blau, el masclisme i “el que està en joc és el futur”, també pot voler dir: compte amb aquests, no els votis, són el passat; la publicitat per defecte que s’ha posat de moda i que, en aquest cas, podia haver signat qualsevol partit de l’oposició. Sobre tot els socialistes, que basen la campanya no en el seu programa sinó en la negació del programa del PP. Els cartells del PP podien ser perfectament  de propaganda del PSOE!

Tampoc no ha calculat bé la iconografia CiU, amb els seus candidats aguantant un cartellet exactament igual al que fan penjar policies de tot el món i de totes les pel·lícules als detinguts quan són fitxats. Amb la ma de processos oberts que tenen als tribunals, no cal que recordin subliminalment a l’elector tan mals averanys, ni que facin passar a candidats nets de màcula per la trampa de la vulneració de la presumpció d’innocència semiològica.

ERC fa que el candidat s’agafi les ulleres com si se les posés, una foto tan repetida que denota pobresa en imaginació, ensems que indueix a pensar que el candidat, el professor Terricabras, sembla que es tapi les orelles, és a dir, que no escolti, en la tradicional línia de tants polítics afectats per una sordesa que ha esdevingut epidèmia al seu món, i que justament les esquerres haurien d’inventar-ne la vacuna. El doctor Terricabras, catedràtic de Filosofia, membre de l’IEC, és el més preparat de la campanya, però els que li han dissenyada no l’han entès i han quedat molt per sota d’ell.  En el paroxisme de la màxima creativitat, UPyD ha triat l’eslògan “la unión hace la fuerza”.

Campanya (2)Campanya (1)Campanya (3)a

Un nyap de campanya que convida a l’abstenció

21.05.2014

Un nyap de campanya, en termes purament de teoria de la imatge, però en consonància amb els missatges que podríem analitzar en teoria de la comunicació més àmpliament. Missatges que, tret d’en Terricabras i d’en Ramón Jáuregui, han involucionat canviant l’oratòria argumental per una aglomeració de consignes, fonamentalment encaminades a evidenciar què no volen fer perquè és allò que està fent o que predica l’adversari. Javi López és segurament el paradigma més clar del no discurs; garla sense llegir, però lamentablement no perquè tingui interioritzat un discurs propi, sinó perquè només llança tuïts. Mentre el seu sisè lloc a la llista del PSOE, com a primer català, ens il·lustra de l’escarransida rellevància que té Catalunya en el federalisme. Però l’autonomisme del primer català del PP, Santiago Fisas, el dobla: és el dotzè.

Tot plegat contribuirà també a explicar l’alta abstenció que aquestes eleccions registraran, perquè la màxima prova que ni els que es proclamen europeistes creuen en Europa, és el nyap de campanya que fan i el nyap de no discursos que engalten. Desgraciadament, el Parlament Europeu és una coartada d’un poder executiu dominat pel poder financer, no sotmès a cap control. De tot plegat, em quedo amb el Tribunal de Drets Humans, que de tant en tant fa alguna feina lloable, i amb la idea d’Europa com una bellíssima utopia que arrenca de la mitologia grega, la canta Espriu i li posa música Beethoven, amb la resolució coral de la Novena Simfonia, versos de Schiller que va traduir al català Joan Maragall. Que ja parlava de la Catalunya europea abans que els que la ignoraven ens volguessin desnonar-nos-hi.

García Márquez contra la dictadura franquista  

García Márquez

García Márquez

La necrològica de Gabriel García Márquez és evidentment literària, un dels escriptors més enormes de la història de la literatura en llengua espanyola, i potser la novel·la que més s’assembla al Quixot en la seva grandària formal i foll enginy en la trama, “Cien años de soledad”.

Però García Márquez tenia també un vessant de compromís polític; s’ha esventat prou el seu suport a la Revolució Cubana, però no ha de passar desapercebut que va venir a Barcelona motivat per escriure contra la dictadura franquista. Finalment, no en va sortir cap llibre, però sí que va quedar-ne el seu compromís cívic.

García Márquez va pujar a Montserrat, el desembre de 1970, a donar suport als intel·lectuals tancats al monestir per protestar contra les penes de mort a que van ser condemnats sis militants d’ETA, acusats d’executar el comissari Melitón Manzanas, un torturador de baixa estofa que havia après els mètodes més terribles als sinistres calabossos de la Gestapo a la França ocupada. El govern del PP el va condecorar a títol pòstum com a víctima del terrorisme, l’any 2001.

La tancada de Montserrat va ser el precedent més immediat de l’Assemblea de Catalunya, principal moviment unitari de lluita contra la dictadura, però abans va ser un dels pivots que van aconseguir aturar que el franquisme seguís assassinant des de judicis i consells de guerra sense garanties. Com el Procés de Burgos, que va pretendre enviar al patíbul Víctor Arana, Jokin Gorostidi, Javier Izko, Xabier Larena, Mario Onaindía i Teo Uriarte. El coronel Aureliano Buendía davant de l’escamot d’execució amb el què arrenca “Cien años de soledad” es nacionalitzava basc.

Els intel·lectuals catalans tancats a l’abadia benedictina recordaven amb afecte l’esperó que va suposar la solidaritat de Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez, que van fer seva una lluita que era molt d’aquí per algunes coses, les reivindicacions que començaven a articular-se en la consigna “llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”, però que era molt universal en la principal: aturar la pena de mort, amb el “No” immens del quadre cartell d’Antoni Tàpies i el “No” immens de l’himne d’aquella història de la generositat social, el “Diguem no” de Raimon. Tots dos eren a Montserrat, amb molts d’altres, que van ser fitxats per la policia –vaig desenterrar aquelles fitxes en la meva recerca sobre la Brigada Social!–, citats a comissaria, multats, coaccionats i un d’ells, Jordi Carbonell, maltractat demencialment perquè la policia no podia suportar que es negués a declarar en castellà. L’abat Cassià Just va donar la cara enfrontant-se al governador civil per tanta injustícia.

García Márquez, en fi, va ser un periodista de referència, que explico als meus alumnes com un dels exemples de periodisme literari, com ensenyen a la fundació escola que va impulsar al seu país, Colòmbia. García Márquez té un parell de volums ben gruixuts amb la seva obra periodística, “Textos costeños”, i va resumir la seva pensa en una frase que té l’amplitud bellíssima de l’elementalitat: “la crònica és la novel·la de la realitat”.

“Las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra”. Amb aquesta frase tan carregada de sentit acaba la seva novel·la de novel·les, que ella mateixa s’encarrega de desmentir-la en cloenda tautològica. La segona oportunitat de viure de García Márquez és la perdurabilitat de la seva obra.

Es català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho

La setmana passada, la portaveu socialista de les primàries atribuïa al president Pujol la sentència “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”. En resposta a l’absurditat del ius sanguinis esgrimit per Mariano Rajoy, el president Mas torna a citar aquesta frase atribuint-la a Jordi Pujol. Atès que la referència és inexacta i està tan estesa, anoto unes línies per fer-hi una mica de llum. Bo i deixant constància que Josep Bargalló, essent Conseller Primer de la Generalitat, ja va desmentir en seu parlamentària aquesta errònia atribució d’una teoria tan cabdal per al país a Jordi Pujol. Aquests arguments els vaig detallar a bastament al meu llibre “Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa” (Angle Editorial), Premi Irla d’Assaig 2011.

Els socialistes dels anys trenta del segle passat, en l’eufòria autonomista que una nova Espanya era possible, de primer reconsideren l’internacionalisme proletari i despenalitzen ser nacionalista des de l’esquerra. Rafael Campalans és l’ideòleg més senyer d’aquest corrent, no l’únic, però sí el que deixa més pòsit[1]. Al seu llibre “El socialisme i el problema de Catalunya” (1923), a partir d’una conferència donada a una entitat tan típica i tòpica del país com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, s’oposa a l’equiparació entre nacionalisme i dreta o nacionalisme i burgesia. Nombrosos estudis i assaigs han desenvolupat aquella idea, que com hem vist és ben recurrent en els moviments marxistes i revolucionaris, si més no davant la materialísticament impossible consigna d’unir els proletaris de tots els països. Campalans resum el seu pensament en la necessària compressió del míting:

“Els socialistes proclamen els principis de llibertat. És així que el nacionalisme català és un problema de llibertat col·lectiva. Els socialistes de Catalunya, doncs, al costat de tots els principis substantius del programa del partit –lluita de classes, socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi, etc.—al costat mateix, ni damunt ni dessota, hem d’afegir-hi un nou principi “substantiu” també per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya”[2].

Un cop rebuda l’absolució del déu de l’esquerres respecte d’incorporar althesaurus les transgressions a l’internacionalisme proletari, Campalans desenvoluparà una teoria enriquidora de la concavitat en el terreny social, tot i que, tanmateix, fins i tot les seccions catalanes més elaborades de la II i la III Internacional, amb el PSUC que les va anellar al capdavant, continuaran fent servir els sintagmes complementaris “problema nacional”, “problema català”. Campalans teoritzarà la socialització de la nació a partir d’alguna manera de la socialització nacional del socialisme: la burgesia ja era catalana, els treballadors valia que també ho fossin, i atès que cada cop aquests treballadors procedien més de la immigració, era precís integrar-los, fer-los catalans:

“Els forasters que vénen a Catalunya –que sempre acollim amb els braços oberts—i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de nació, com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència”[3].

Els escrits de Campalans són prolixos en l’argument de fer catalans els que no han nascut a Catalunya, fins i tot des d’un nacionalisme que llinda amb l’ndependentisme: la “vergonyosa opressió de Catalunya”. El PCE no li anava al darrera, al contrari quan s’expressava en la tonalitat dissonant de l’altra intensitat de la proclama: “El Partido Comunista de España se solidariza entera y totalmente con el pueblo catalán, en su lucha revolucionaria contra el imperialismo español, y por su liberación nacional y social” (Comité Central, 5/08/1934)[4]. La ideologia de Campalans al respecte està profusament desplegada tant en els seus llibres com en els seus articles i discursos a les Corts Constituents de la República, però hem triat el fragment citat també perquè hi ha escrits amb traços prou tintats: i) la concavitat de l’acollida amb els braços oberts, ii) la bestreta del vident de la nació ciberespacial quan encunya la “interpretació futurista de la nació”.

Rafael Campalans morirà el 1933, a 46 anys, sense temps per veure la marxa de l’Estatut ni per poder concretar les seves agosarades propostes, que després de la Guerra farà seves el PSUC davant el limitat llibret del socialisme en l’òpera antifranquista. Paco Candel narrarà com ningú la vida dels immigrants als guetos de l’extraradi barceloní, i n’aplegarà les reflexions a l’assaig de referència “Els altres catalans” (1964). L’Assemblea de Catalunya, constituïda l’any 1971, ho formularà amb claredat expositiva: “És català el tot el que viu i treballa a Catalunya”, amb l’afegit de la voluntat de ser-ho. Viure i treballar són verbs allunyats del néixer i distants de l’essencialisme, i el proletariat nacional contrapesarà la burgesia nacional òbvia, amb una cohesió de la població en la sempre delicada qüestió identitària. I la voluntat és definitivament un altre intangible simbòlic, recuperat també de velles tradicions, perquè poques coses estan no inventades; si de cas l’invent o la originalitat tenen más chance en les sinèrgies, en la confecció platònica de la novedositat a partir de la suma d’elements antics. A les primeres eleccions democràtiques de juny de 1977, el PSUC concorre argumentant al programa:

“Com a partit nacional català, com a partit de la classe obrera catalana, el Partit Socialista Unificat de Catalunya és una de les principals forces components del moviment nacional de Catalunya. Però aquest moviment nacional no forma un tot homogeni, sinó que expressa les contradiccions de la nacionalitat catalana mateixa, com a societat de classes. En definitiva, la nacionalitat també és a l’àmbit de la lluita de classes”.

Però va molt més enllà, incorporant al programa una lectura de la història del nacionalisme català, assumint positivament fins i tot el bisbe Torras, i d’una manera comodíssima Almirall i l’Esquerra Republicana de Macià i Companys, capaç de liderar una reforma agrària que venia a ser la prova del nou de qualsevol partit de la classe obrera. L’obrer de la construcció Cipriano García, emigrant que mai no va parlar català, membre del Comitè Central del PSUC, exemplifica substantivament el compromís comunista amb la lluita nacional, en ser detingut in fraganti membre pintava en una paret “llibertat Jordi Pujol”, en el moment de la detenció d’aquest arran els “Fets del Palau”, el maig de 1960. La concreció política de tot plegat era per al PSUC el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932, i l’autodeterminació era excessiva sobretot per la seva relació amb el PCE[5], però finalment la va entomar en estar en minoria sobre aquesta qüestió, i el punt tercer de l’Assemblea reivindica l’Estatut però en el camí de l’autodeterminació, un mitjà per a un fi. El protocol de formació del Partit dels Socialistes de Catalunya, a través de la federació del PSC i el PSOE, maig de 1978, contempla el reconeixement del dret d’autodeterminació i el grup parlamentari propi a les Corts espanyoles. Tota la política d’integració social que havia implementat el PSUC durant el franquisme, té doncs una resolució més que positiva en la direcció nacional, en assumir-la el PSC que li acabarà prenent la massa crítica i el share. Però aquell PSC és executat per la LOAPA, la victòria del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981[6], i no regnarà després de morir fins en el gas en expansió del Maragall president de Catalunya, que fa l’estatut de la Catalunya nació, amb un fort contingut social.

Josep Tarradellas serà el que donarà un salt qualitatiu en la nació simbòlica. Amb evident influència francesa, canviarà el “catalans” pel “ciutadans de Catalunya”, en dirigir-se per primer cop al poble des del balcó del Palau de la Generalitat, el 23 d’octubre de 1977. La ciutadania està farcida d’intangibles; Pedro Ibarra els resumeix en la identitat com a sentit de pertinença, el que anomena metafísicament “ciutadania virtuosa” engiponada des de l’excel·lència dels valors, i la cohesió[7]. La voluntat a través de la qual hom s’empadrona al cens virtual de la ciutadania és un element absolutament simbòlic, intangible, no pesant, amb quin concurs la concavitat es folra de solidesa en l’aparent contradicció de la permeabilitat infinita. Vicens, sobre Renan, plana sobre la tangibilització de la voluntat, allò que no té cos, tanmateix, es pot tocar, tangere. L’allau de migracions llunyanes amb forts components nacionals clàssics de llengua, cultura, hàbits i costums, territori i fins i tot ètnia i religió, fa imprescindible el concepte de ciutadania, més de trenta anys després que misser Tarradellas llancés la ciutadania al damunt dels nostres cants aixequem una senyera. Els magrebins, xinesos, pakistanesos, llatinoamericans i subsaharians són nacions, encara que estiguin fora de la seva terra, en el concepte de nació transhumant o errant que no és nou a la història, com es va anotar pàgines enrere. Són nacions que no arriben a Catalunya com arribaven els castellans i andalusos amb mentalitat de no canviar de país i per tant de possessió o copropietat, sinó ben bé des de fora, i això dóna un punt de vista completament diferent des de la lent simbòlica, i eixamplaran el concepte supranacional de ciutadania, com una expressió qualitativament diferent de les identitats concèntriques. La prèdica més simbòlica de la concavitat domèstico-casolana, la integració, s’haurà de conjugar en funció de més variables i diferents entre elles. La configuració urbana no només de la gran Barcelona, sinó d’altres ciutats i fins i tot viles, tendeix a la novaiorquització, als barris/nació, és clar que amb una partença tan antagònica com interessant: els nord-americans actuals són tots procedents de nacions colonitzadores, perquè els autòctons van ser exterminats, i per tant el federalisme és tan essencial que és un federalisme sentimental fet no només per Estats federats sinó per Estats federats formats per persones federades entre elles. L’anticipació nord-americanà explica també la solidesa del seu sistema jurídico-polític, que ara como ara és el més antic del món[8].

Jordi Pujol va incorporar al seu credo la teoria de la integració des del ser-és-viure-treballar, però la ciutadania la va desplegar el Govern d’Esquerres i Catalanista de Pasqual Maragall, no tant perquè a Pujol Tarradellas li produís èczema, que també, i metge del polític se’l va tractar, com perquè la catarsi de les migracions nacionals encara no tenia l’enorme abast que ha anat engruixint després que ell va deixar la Generalitat, l’any 2003. Les conferències que Pujol i Maragall van fer a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, en la qual la cultura catalana era la convidada d’honor, exemplificaven de quina manera el fossat social entre un i l’altre: Pujol va parlar de la Marca, i Maragall del Magreb. Josep Bargalló, amfitrió d’aquell debat en dos temps, havia esmerçat temps, polítiques i reflexions sobre el nou concepte de la immigració a partir d’una immigració nova que esdevé factor estructural, des de la ciutadania i amb el factor humà prou palès. El text que n’extraiem és una acurada síntesi del raonament que inspira el nostre text, i conclou amb una concisa definició de ciutadania:

“El Govern de Catalunya va aprovar, el 28 de juny de 2005, el Pla de Ciutadania i Immigració 2005-2008, que marca l’estratègia a seguir, entre aquests anys, en una matèria que interpel·la tota la societat catalana: la immigració i les seves conseqüències en l’estructuració social i les relacions interpersonals. El els cinc anys anteriors a 2005, a Catalunya hem rebut més de 600.000 persones. Som ja 7 milions de catalans i catalanes. Avui dia, les persones nascudes fora de la Unió Europea suposen més d’un 11% del total de la població catalana.

“El Govern ha elaborat un Pla de Ciutadania i Immigració que parteix del fet de reconèixer, de forma clara, que la immigració s’ha consolidat com un factor estructural que travessa totes les esferes de la vida pública. Tots els àmbits de la societat viuen de prop l’arribada i permanència de la nova població. La immigració afecta les polítiques educatives, sanitàries, de vivenda i serveis socials. També influeix en les relacions laborals, l’ocupació i la inserció laboral de les dones. Està modificant el consum i els hàbits culturals i lingüístics. La immigració és, doncs, un component indissociable de la nostra realitat. I ho continuarà sent en els anys vinents. Aquests punts de partida ens porten a plantejar la ciutadania com un repte fonamental, entesa com l’assumpció, per part de tothom, de la necessitat de construir un espai únic de drets i deures”[9].

L’Estatut d’Autonomia de 2006 que va impel·lir el Govern d’Esquerres i Catalanista que lideraven Maragall, Bargalló i Saura, generació digital dels Campalans, Almirall i Comorera, va consagrar la ciutadania al seu article setè, que equipara catalans amb ciutadans de Catalunya, i al seu preàmbul raona la seva tradició cívica i associativa i la cohesió social. La concavitat.

[1] Roger Arnau (pseudònim de Josep Benet). Marxisme català i qüestió nacional catalana. París, 1974. Recull i comenta textos d’Andreu Nin, Joaquím Maurín, Josep Recasens, Jordi Arquer, Amadeu Bernadó, Angel Estivill, Hilari Arlandis, Jaume Compte, Ramon Casanellas, Ramon Fuster, Miquel Ferrer, Jaume Saltor, Joan Comorera, Pere Castells, Antoni Sesé, Pau Cirera, Víctor Colomer, Ramon Juvé, Pere Ardiaca, Pere Aznar, Antoni Mur, Miquel Valdés, Rafael Vidiella, Rossend Cabré i Rafael Campalans.

[2] Benet, Josep. Op. Cit. Volum 2. Pàg 165.

[3] Benet, Josep. Op. Cit. Pàg. 269.

[4] Benet., Josep. Op. Cit. Pàgs. 281-284.

[5] Pala, Giaimi. Teoría, práctica militante y cultura política del PSUC (1968-1977). Tesi doctoral inèdita. Barcelona, 2009. Pàg. 382.

[6] Fontana, Josep. Op. Cit. Pàgs. 136-137.

[7] Ibarra Güell, Pedro. Nacionalismo. Razón y pasión. Barcelona, 2004. Pàgs. 100-102.

[8] Galí i Herrera, Jordi. Persona i nació. Barcelona, 1992. Pàgs. 112-115,

[9] Bargalló, Josep. Una patria sòlida en el temps. Barcelona, 2006. Pàgs. 101-102.

 

Pilotes de goma i pneumàtics

Les pilotes de goma i els pneumàtics que poden salvar vides estan fets de matèria primera similar, però les seves funcionalitats són molt diferents. A l’espigó fronterer de Ceuta, he vist pilotes de goma, cap pneumàtic i el balanç esfereïdor de quinze morts.

Imaginem-nos, respectant la presumpció d’innocència de la força pública, tot i que són els primers de violar la dels seus detinguts, que la guàrdia civil no va disparar ni pilotes de goma, ni pots de fum ni trets de fogueig. El que és però un fet real, tangible, evident, és que ni van llançar a l’aigua cap pneumàtic o cèrcol salvavides ni es va llançar cap agent per intentar evitar que moltíssimes persones s’ofeguessin.

Hem vist sovint imatges benèvoles de la benemèrita patrullant les costes amb finalitats diuen humanitàries, els hem vist parlant per la televisió i apuntant-se operacions que fins i tot per les imatges es dedueix que les havia protagonitzades més Salvament Marítim que ells. ¿Per què a Ceuta, davant d’un perill tan evident d’alt risc per a vides humanes, la guàrdia civil o no va avisar a Salvament Marítim o no van moure ells mateixos ni un dit per evitar el drama que finalment es va esdevenir?

Veure guàrdies amb el seu armament passejant per la platja mentre s’ofegaven quinze persones m’ha colpit. De què guàrdia “civil” aquests agents i els seus oficials? No es pot jutjar a tot el cos en bloc per fets aïllats, que acaben perjudicant injustament la imatge dels justos, i retornen amb regust a la memòria episodis tristos de persones que han denunciat maltractes als seus “cuartelillos”. M’ha vingut la sentor fètida del quarter d’Intxaurrondo i del seu comandant, el general Rodríguez Galindo, condemnat a 71 anys de presó per segrest i assassinat, dels quals només en va complir quatre.

 La vicepresidenta del Govern espanyol ha justificat l’actuació de la guàrdia civil remetent-se a les explicacions del ministre de l’Interior, i ha exhumat aquella terrible fórmula eufemística de l’actuació “amb proporcionalitat i respectant els drets fonamentals”, que sempre que invoquen com una lletania és perquè la realitat la desmenteix.  ¿Realment es pot parlar de proporcions quan es parla de quinze vides?  I el respecte del dret més fonamental de tots, el dret a la vida?

S’han omplert la boca defensant el dret a la vida a compte d’una llei d’interrupció de l’embaràs els mateixos que treuen pit per justificar quinze morts que podien haver evitat tan com els que amb la controvertida llei diuen que evitaran.  Que callin tots els que no tenen cap autoritat moral per defensar el dret a la vida. El dolorós succés de Ceuta és tan greu, que fins i tot a l’Europa institucional l’ha inquietada; difícilment aguantarà el Govern espanyol sense que al final hi hagi dimissions i es demanin responsabilitats, polítiques o penals. I si el que va de catoliquíssim ministre de l’Interior no el cessen, que sigui l’Església del bon Papa de Lampedusa qui el desautoritzi.

 

75 anys després de la dictadura de Franco

El 26 de gener de 1939, les tropes del general Franco ocupaven Barcelona; el primer d’abril, la guerra acabava i a l’Estat espanyol s’instaurava un règim dictatorial. El 2014 n’és el setanta-cinquè aniversari.

La dictadura es va allargassar per 38 anys. Els drets fonamentals, personals i ciutadans van ser prohibits. Desafiar la legalitat autocràtica va ser durament reprimit.

Les persones que individualment o col·lectiva s’enfrontaven al franquisme, en defensa dels drets democràtics proscrits, van ser condemnats a mort o a presó. La Brigada d’Investigació Social (BIS), cos policial d’élite, s’encarregava de tramitar la repressió, i aplicava als detinguts un cos afegit tremendament dur: la tortura.

És una efemèrides que fa de mal recordar. Mirar 300 anys enrere no té costos, però mirar aquí al costat enllà del temps és incòmode perquè encara queden seqüeles de la dictadura, i hi ha passats de pares i avis que com millor estan és guardats a l’armari selectiu dels records que fan nosa. No n’hi ha prou de ser demòcrata, per a alguns cal acreditar-ne un absurd pedigrí.

No hauria de ser el cas de penar fills i nets per pares i avis. La generació que va fer la guerra i va ser derrotada, temps després va optar per la “reconciliació nacional”, que era fórmula encunyada per la primera línia de la militància antifranquista. El VI Congrés del PCE, 1960, va ratificar la política de reconciliació nacional que ja proposava des de 1956. No s’hi val d’argumentar remors de sabres del 23-F de 1981 per justificar la incorporació dels ex-franquistes a la política democràtica. Els perseguits van fer un gran acte de generositat vers els perseguidors en ares de la represa del país.

L’amnistia de 1977 va ser de doble recorregut: els presos polítics van ser alliberats, però les esquerres van saber perdonar amb una immensa amplada de mires. Reobrir ara velles ferides personals no és respectar el llegat humanista dels que van lluitar. Fraga presentant un llibre de Carrillo volia ser una foto-finish.

Però cal recordar en positiu als qui van sacrificar la seva vida pels drets humans i per les llibertats democràtiques i nacionals. Un gran homenatge als que van lluitar contra la dictadura s’imposa com un imperatiu d’ètica històrica, i també com a pedagogia d’una política tan malmesa i desacreditada per l’amiguisme, el desballestament de la meritocràcia i la corrupció; tan estesa que fa semblar que l’adjectiu corrupte aplicat a un polític sembli un epítet i polític honrat un oxímoron.

El testament del Josep Benet historiador feia un planteig doble de la memòria històrica i era molt crític amb el revisionisme del Memorial Democràtic. Ho va formular públicament en la presentació del seu darrer llibre, “El President companys, afusellat” (Edicions 62), un acte solemne celebrat al Palau de la Generalitat el 14 de novembre de 2005, amb presència dels historiadors més significats, començant per Josep Fontana. Benet va reivindicar que Franco fos declarat criminal de guerra i que s’estudiés la repressió a fons. Però no era partidari ni d’obrir ferides personals ni d’obrir fosses comunes ni de processos retroactius des del perillós presentisme i amb poca qualitat jurídica. Tan poca com els que lidera el jutge Garzón, que mirava a un altre costat quan li denunciaven tortures en primera persona i fitant-lo cara a cara.

El llegat de Benet és a prendre en consideració. Combatiu fins a l’extenuació de la seva energia, lluitador polític des del compromís ètic. Soldat de la lleva del biberó, advocat defensor de presos polítics, activista del catalanisme en els anys de la repressió més lacerant, destacat fundador de l’Assemblea de Catalunya, parlamentari brillant a Madrid i a Catalunya, redactor de l’Estatut de 1979, historiador d’altíssima producció intel·lectual…

Em consta en primera persona que la Generalitat ha desestimat un projecte d’exposició sobre la repressió franquista que havia estat encarregat. S’ho han gastat tot en el 1714, com si fa setanta-cinc anys en Franco no tornés a voler rememorar en carn viva i fil per randa allò que havia fet Felip Vè.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s