Conferència al Memorial Democràtic

imageConferència al Memorial Democràtic amb Jordi Palou-Loverdos.

Anuncis

“Matar a Franco” avui

Matar a FrancoLa promoció del meu últim llibre, “Matar a Franco” (Debate/Penguin Random House), m’ha portat a la reflexió de conjugar l’infinitiu en present. Matar literalment: a ningú, ni tan sols a ell. Matar el seu llegat: nunc et semper et in saecula saeculorum.

Va ser Josep Benet que em va encoratjar d’escriure sobre l’atemptat a Franco de l’agost de 1962, protagonitzat entre d’altres per un català, Jordi Conill, el “Camarada Bonet”. Gairebé se’n surten, gràcies a un acord inèdit i irrepetible entre la CNT i ETA, però el xirimiri va malmetre els explosius, a la plujosa Donostia, on el dictador estiuejava. En Conill va ser condemnat a trenta anys de presó, dels que en va complir deu, després de salvar-se de la pena de mort per la pressió de la intervenció pública del cardenal Montini, president de la Conferència Episcopal Italiana i ma dreta del bon papa Joan, a qui poc després substituiria a la cathedra de Pere. Benet va ser un dels impulsors d’aquella campanya contra la pena de mort d’en Conill, i gràcies a ell i a Montserrat es va arribar al Vaticà i li van salvar la vida in extremis.

L’apassionat biografia d’en Conill és la història de l’antifranquisme sense sortir d’una mateixa persona. De temptar de matar a Franco a la CNT, a lluitar contra ell clandestinament des del PSUC, arribar a regidor de Barcelona i vicepresident de la Diputació amb Josep Tarradellas, fins entrar al PSC de bracet amb el seu íntim amic Jordi Solé Tura.

Benet em va impulsar a escriure “Matar a Franco” i aquests dies evoco que l’últim llegat de Benet, que faig meu i reivindico, és que cal lluitar per instar al Tribunal Internacional de Drets Humans a declarar Franco culpable de Crims contra la Humanitat.

És important la personalització, perquè ell i la seva dictadura són arguments irreprotxables i no s’estenen indiscriminadament. Josep Termes, també al final de la seva vida, distingia entre diverses etapes de la dictadura, que d’un costat es va anar afeblint i alleugerint-se, i evitant de posar al mateix sac totes les persones que, sobretot a partir dels anys seixanta, van ser al règim no pas per perpetuar-lo sinó per trobar-hi una sortida des de dins. D’Adolfo Suárez a Josep Gomis, d’un president del Govern espanyol a un alcalde de Montblanc, un ampli ventall de personalitats diverses quina honestedat no qüestionaré.

La Transició va ser això, un pacte entre els que volien la democràcia des de dins i des de fora del règim, i per això l’amnistia va tenir un doble recorregut: els franquistes van amnistiar als antifranquistes, i els antifranquistes als franquistes; talment m’ho van reconèixer, l’un al davant de l’altre i jo al mig d’ells dos, Santiago Carrillo i Rodolfo Martín Villa. També d’això en parlo a bastament al llibre “Matar a Franco”.

Cada cop que presento en algun mitjà “Matar a Franco”, defenso evidentment una recerca històrica, però la trasllado al present: maldem per declarar Franco culpable de Crims contra la Humanitat, i entenc que el Memorial Democràtic hauria d’assumir-ne el lideratge. Això no és ni reobrir ferides ni anar contra ningú. És posar la història al seu lloc, a Franco on ha d’estar que és nogensmenys que on estava, al costat de Hitler i Mussolini. I fer justícia a tantes víctimes de tanta injustícia, que vull personalitzar, com a representant de totes elles, al president màrtir Lluís Companys, i en la intimitat viscuda a casa del patiment del meu pare al Camp de Concentració de Miranda de Ebro, patiment que el va acompanyar tota la vida.