País Basc

26/10/2014

Lasa i Zabala, la justicia enterrada en cal viva

La pel·lícula de Pablo Malo “Lasa eta Zabala” fa sortir del cine amb inquietud. Aconsegueix de retratar amb precisió les més terribles tortures, la maquinaria dels crims d’Estat i la impunitat que l’empara. Les seqüències de maltractaments són més documental que ficció.

El franquisme va torturar fins les darreres alenades del gran torturador, i els agents de la Brigada Social que les practicaven van seguir torturant en plena democràcia, perquè igual com els Estats Units del senador ultra McCarthy van reciclar nazis per lluitar contra el comunisme, Espanya va reciclar policies franquistes per lluitar contra ETA. Amb els mètodes de brutals interrogatoris que se sabien de memòria.

Joxi Lasa i Joxean Zabala tenien 21 anys quan els van segrestar guàrdies civils sense escrúpols disfressats de persones; els dos joves no tenien més delicte que haver intentat atracar un banc, però vivien al País Basc del Nord, coneixien gent i sabien coses. Tenien informació, i la Guardia Civil de la caserna d’Intxaurrondo la volia no pas per fer justícia sinó per la revenja. Ells dos en són l’exemple més palès, ara gràcies al cinema, però primer gràcies a l’acció de l’advocat Iñigo Iruin, que va aconseguir asseure a la banqueta a un Governador Civil socialista, Julen Elgorriaga, i a un general, Enrique Rodríguez Galindo. També va aconseguir que fossin condemnats, penes d’un total de 365 anys de presó. Però ningú no va poder evitar que després d’un temps limitadíssim de presó simbòlica, el cinc per cent del total de pena, l’Estat els indultés perquè així s’estava indultant ell mateix.

Iñigo Iruin és un lletrat brillant, de l’escola de Miguel Castells, un dels seus mestres. Tot i defensar acusats de terrorisme, a l’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem els respecten per la seva enorme vàlua jurídica. Un magistrat d’aquestes altes instàncies, que havia sentenciat en diverses ocasions cassos defensats per Iruin, em va dir que si en algun moment ell necessités un advocat, trucaria a la seva porta.

El procés de pau basc li deu moltes de les reflexions que tenen a veure en el seu territori legal. L’enorme i delicada qüestió de la sortida dels presos té el cartipàs fet gràcies en bona mesura a Iñigo Iruin; el seu cap clar i ràpid i la seva murrieria són al darrera de les passes que s’estan donant, des de les sentències d’Estrasburg, començant per la que anul·la la “doctrina Parot”, fins als acostaments i sortides de presos, a partir d’obrir totes les escletxes dels drets penal, processal i penitenciari. L’actor Unax Ugalde aconsegueix transmetre bé la manera de fer d’Iruin, que a la pel·lícula és sensatament només “Iñigo”, encara que se li escapa el tarannà, hi ha la tenacitat, però li manca el nervi.

Tres anys després del cessament definitiu de la violència d’ETA, la qüestió dels presos hauria d’estar resolta, com està resolta a Irlanda, però el PP s’estima més ara com ara no moure res de res a un País Basc tranquil front a una Catalunya en plena efervescència independentista. Quan un govern espanyol decideixi abordar globalment la sortida dels presos, serà una eina imprescindible la teorització de la “Justicia Transicional” que ha fet Iñigo Iruin traslladada de l’àmbit del dret internacional a l’hàbitat domèstic; i ell esdevindrà un interlocutor imprescindible. Un concepte de la justícia específic per a cassos de grans canvis polítics que deixin enrere una situació de dictadura, de descolonització o de conflicte armat. Espais que han estat escenaris de situacions límit catàrtiques, amb víctimes, en el qual tothom ha de trobar el seu lloc en funció de restablir una normalitat social sense fractures i en la perspectiva de la reconciliació.

La Justicia Transicional contempla també les comissions de la veritat, que esclareixin fins els temes més ocults com són tots els que tenen a veure amb el clavegueram d’Estats que han practicat la guerra bruta i han tolerat o esperonat la tortura i la lesió dels drets humans. El tot s’hi val contra el terrorisme.

El cas Lasa-Zabala va tenir aquests ingredients, amb un representant de l’Estat condemnat per còmplice, que tanmateix va ser ascendit, de Governador Civil de Guipúscoa a Delegat del Govern Espanyol, i per tant cap superior del comandament antiterrorista, de tots els cossos i forces de seguretat. Julen Elgorriaga manava més que qualsevol oficial de la policia o de la Guardia Civil. Quan l’executiu de Felipe González va dialogar amb ETA a Alger, 1988-89, Elgorriaga va ser un dels seus representants, com Rafael Vera, secretari general de la Seguretat de l’Estat, condemnat en el paquet pútrid del GAL amb el ministre Barrionuevo, i que naturalment tampoc són a la garjola. S’ha dit que a aquella taula dialogaven ETA i els GAL, sigles que van debutar inicialment en el cas de Lasa i Zabala.

Julen Elgorriaga surt a la pel·lícula, que capta bé el seu posat d’estar i no estar, de grans silencis. Jo el vaig percebre com un personatge fosc amb aire sinistre. No em va deixar enregistrar mai cap conversa, ni tan sols prendre’n notes! Sempre semblava capficat i poc afecte a la transparència, per tant havia desenvolupat anticossos contra el virus del periodisme. Tenia aire més d’agent secret que de polític, però amb aparença de peluix que es transformava en ós real quan conjugava promíscuament en imperatiu. Entrevistar-lo era inquietant.

A l’altre costat, l’impacte que em va causar Aranxa Lasa explicant-me el dolor de la família i l’inassolible trauma dels pares en imaginar-se què li haurien fet al seu fill. M’ho contava poc temps abans del judici, que els preocupava pel què hauria de suposar de reviure fets tan escabrosos. Tot i això, Arantxa Lasa insistia que no volia revenja i que Galindo es podrís a la presó, sinó que es respectessin els drets del poble basc pels quals el seu germà va lluitar.

Galindo no es va podrir a la presó, però el tema dels drets del poble basc, com els del poble català, està en suspens. A Joxi Lasa i Josean Zabala els van enterrar en cal viva, i amb ells enterraven també una part de la justícia, la que havia fet bé la seva feina jutjant i condemnant.

02/07/2014

Otegi 555

Arnaldo Otegi tindrà 55 anys fins el dia 6 de juliol, però a l’octubre li caurà un altre 5: els cinc anys que farà que compleix condemna.

El seu aniversari, la festiva vigília de San Fermín, patró de la Iruña capital històrica del País Basc, Arnaldo Otegi no serà allà, al costat dels seus amics navarresos, Pernando Barrena, Txelui Moreno… Miren Zabaleta, que és a la presó pel mateix sumari Bateragune que ell! Ni amb els amics que de tot Euskal Herria es desplacen a la celebració, començant pel Diputat General de Guipúscoa, Martín Garitano, que no se la perd mai. Tampoc no serà a Elgoibar, a casa seva, amb la seva família. Seguirà a la presó! Seguirà a la presó?

La diferència entre l’exclamació i la interrogació és semiologia substancial, i entre una i altra, la lògica, la raó i la justícia: Arnaldo Otegi no hauria d’estar cinc anys a la presó, no tant perquè hagi complert la pena preceptiva per sortir-ne segons la reglamentació penitenciaria, sinó perquè no hi hauria d’haver entrat mai.

És una contradictio in terminis que un dels polítics que més ha fet per la pau, perquè ETA posés fi a cicle violent, sigui a la presó exactament en raó de tot el contrari. El viatge al final de la violència és iniciàtic, és el literari de Céline i el musical de Schubert, i té també molt de filosòfic, la disciplina acadèmica d’Otegi, que a més a més d’èuscar sap llatí, com els seus mil·lenaris avantpassats que tanmateix no van deixar morir la seva llengua ni per fer-se romans ni després per fer-se espanyols. D’aquí la llatinada simbòlica que inicia el paràgraf.

El viatge al final de la violència ha passat per moltes estacions, una d’elles la Pamplona que aquests dies sortirà al carrer i a totes les televisions del món gràcies a l’interès americà de Hemingway i Welles. A la vella Iruña, cantada també pel bellíssim català de Salvador Espriu, Arnaldo Otegi va anunciar el primer tram d’aquell procés; la gran treva de Lizarra-Garazi que va obrir el camí. Va ser una roda de premsa a l’Hotel Tres Reyes, en acabat vaig entrevistar-lo allà mateix, i Joan Tapia se la va jugar donant-li portada a La Vanguardia, diumenge, 20 de setembre de 1998, tres dies després d’aquella primera interrupció llarga de la pressió armada; el Govern del PP el va renyar, i l’Arnaldo ens ho va agrair, en un àpat distès. Un diari de referència donava veu al que sabia positivament que era un dels homes de la pau. Fa dos anys el vaig tornar a entrevistar, ja empresonat, al diari Ara, i transmetia el mateix missatge: l’aposta per les vies democràtiques és irreversible.

Aquella primera entrevista va donar per molt, i entre la primera i l’última entrevista, anys i escenaris tan diversos… Vam acabar parlant del bé i del mal, de filosofia de la ciència, la seva especialitat, i de teoria de les religions, la seva passió intel·lectual, de la seva vida, de lectures i futbol… I molt i molt d’ETA i del paper històric que havia de fer l’esquerra abertzale agafant el protagonisme de la reivindicació independentista per expressions exclusivament democràtiques; i vam parlar sense embuts de les víctimes.

A la última entrevista vam tornar a parlar de la via política que havien obert i va anticipar que ETA i l’esquerra independentista del que havia estat el seu entorn, tindrien gestos importants de reconeixement del dany i el dolor causat, com així van fer. Arnaldo Otegi va succeir Jon Idígoras com a portaveu d’Herri Batasuna i va ser la seva generació la que va fer el salt qualitatiu; ni Jon Idígoras ni Arnaldo Otegi em van enganyar mai en el que em deien que passaria.

La fi de la violència és un número complex que no es pot entendre ni en base decimal ni tan sols com una suma perquè és més una integral. No és de cap manera la derrota d’ETA que, per seguir en la dialèctica de les contradiccions, esgrimeix o més aviat floreja la dreta espanyola, que anàlogament no para d’atribuir a ETA tot allò que se’ls escapa pels flancs de l’esquerra i l’independentisme, de Podemos a l’Assemblea Nacional Catalana. La derrota d’una organització de les característiques d’ETA és segons la ciència política tècnicament inviable, perquè d’un costat pocs poden tenir una gran capacitat operativa, i d’altra banda el suport social d’un share superior al 5 per cent de l’electorat vol dir que hi ha una qüestió de fons política que no s’acaba policialment… L’esquerra abertzale no té el 5 sinó que està sobre el 18 de mitjana!

Altres elements de la clausura de l’activitat armada són el rebuig local i universal de la violència, clarament en l’àmbit de la Unió Europea, amb una essencial i significativa mobilització basca, farta intel·lectual, política i moralment; la irrupció de la gihad, pel que suposa d’increment de deslegitimació i d’implicació dels serveis secrets internacionals en una campanya global contra el terrorisme; i el posicionament de l’esquerra abertzale, aconseguint el protagonisme polític que durant tants anys va pilotar ETA.

És en aquest capítol fonamental de la desmilitarització a favor de la politització que, dintre de l’esquerra abertzale, s’ha de parlar inexcusablement de persones. L’estació terme de la violència deu molt, doncs, també a persones capaces de liderar un trànsit tan difícil. Un d’ells és, sense cap mena de dubte, Arnaldo Otegi, actualment secretari general de Sortu, partit legal, i amb opcions a ser lehendahari.

Que romangui a la presó un dels arquitectes de la pau, acusat de delictes de guerra, és una injustícia de lesa democràcia. Al carrer, ja! Arnaldo etxera!

 

 

Palau de la Generalitat, 11 de març del 2004. Dietari

(Avançament del llibre “Els quaderns secrets del Tripartit”. Editorial Pòrtic, 2014)

El matí s’ha llevat amb una notícia terrible. Un triple atemptat a Madrid, a les estacions de tren d’Atocha, Santa Eugenia i El Pozo, que començava a multiplicar morts i ferits fins a proporcions dantesques. En un primer moment, tot apunta a ETA, fins i tot el lehendakari fa una declaració en aquest sentit. A mi no em quadra, i em va quadrant menys a mesura que augmenta el nombre de víctimes i va coneixent-se el format de l’operació. He parlat hores de dies amb dirigents d’ETA sobre l’atemptat d’Hipercor i la reflexió i les dissidències que va obrir al si de l’esquerra abertzale. La intuïció és una forma de coneixement, diu aristotèlicament el meu amic Banyeres, que és filòsof escolàstic a més a més d’organista, i sense parlar-ne encara amb ningú, descarto l’autoria d’ETA. Tinc molt presents tres converses importants sobre les morts civils, els «danys col·laterals»: amb Iulen de Madariaga, amb Izaskun Rekalde —aleshores la dona de Santi Potros, condemnat com a inductor de l’atemptat d’Hipercor— i amb Josu Ternera; i sobre aquest rerefons estic segur que ETA no ha perpetrat la matança.

A primera hora del matí, només arribar al Palau de la Generalitat, hi ha una concentració a les cotxeres. Penso en aquell espai simbòlic on Companys i Andreu Abelló van pujar a l’auto per marxar cap a l’exili, recreat al cinema. És com el retorn d’una memòria impossible, perquè jo allà no hi era, però en canvi la sentor d’angoixa en aquell mateix espai sí que hi era compartida. El fet de ser una mena d’expert canònic sobre el conflicte basc fa que parli amb molta gent que em pregunten entre  ETA sí i ETA no. Veig que fins i tot en polítics ben preparats, els missatges manipulats que durant tants anys s’han donat sobre l’esquerra abertzale quallen, i molts estan segurs que ETA ha fet l’atemptat. Jo explico a les meves classes a la Universitat Rovira i Virgili que l’imaginari més generalitzat que es té d’ETA prové de fonts que li són hostils, i per tant l’òptica de l’opinió pública és irreal, virtual i invertida; el periodisme és un mirall i allò que s’hi reflecteix no és la vida sinó una determinada exposició a determinades llums, «el cristal con que se mira» de Campoamor, i en una superfície sense volum. Ni tan sols un enregistrament és fiable, perd el directe i la distribució del so en l’espai procedent de diferents focus; aquesta limitació era un dels arguments del gran director Sergiu Celibidache per negar-se a enregistrar discs.

A les cotxeres parlo amb Carod-Rovira, Puigcercós, Margarita Obiols, secretària de Relacions Internacionals, Antoni Mir, secretari de Política Lingüística, Miquel Sellarès, Àngela Vinent… En Carod m’agafa a banda, fora de les rotllanes que es van formant. Si el dia del comunicat d’ETA, tot i ser greu, mantenia la serenitat, avui en canvi l’he vist molt inquiet, si ETA ha fet aquesta carnisseria, ell estarà políticament acabat. ETA no tan sols no mata a Catalunya, sinó que fa a Espanya la massacre més indiscriminada de tota la seva història. Li dic molt segur de mi mateix que ETA no ha pogut fer allò; ell també ho sap, perquè els coneix prou, però en situacions tenses el comportament fòbic és gairebé inevitable, som pitiàtics socials.

Quan pujo al despatx, veig per la tele una compareixença d’Arnaldo Otegi, acompanyat de Pernando Barrena i Joseba Permach. No contemplen ni com a hipòtesi que ETA n’hagi estat l’autora i a més a més condemnen l’atemptat. Faig trucades a Euskadi, però molts números comuniquen i d’altres no contesten. Finalment aconsegueixo parlar amb el conseller d’Interior, Xabier Balza, el dirigent del PNB Juan Mari Ollora, negociador amb ETA de la treva de Lizarra-Garazi, i els periodistes Martin Garitano i Alberto Surio[1], de tendències diferents però tots dos molt coneixedors de la situació basca. Ningú no es creu que hagi estat ETA, i Balza em dóna a més a més un argument que ja m’havia enunciat quan el vaig trucar arran de l’afer Carod: no tenen capacitat operativa per fer una cosa com la de Madrid, i els tenen tan punxats com mai no els hi havien tingut, de tal manera que hi ha una repressió preventiva que deté abans que es produeixi l’atemptat. Per a mi, això és per la implicació dels serveis secrets internacionals arran de la inclusió d’ETA i de Batasuna a la llista d’organitzacions terroristes internacionals i de la consideració del terrorisme com a Tercera Guerra Mundial, però tant li fa.

El President em crida al seu despatx.

Entro i estem ell i jo sols. Li veig un posat més que seriós… Quin adjectiu? Una barreja: emprenyat, preocupat, trist, compungit, melancòlic… La mirada xinesa li acluca més els ulls… I com estic jo? Em fa asseure al seu davant, a la taula del despatx, em fita als ulls i em pregunta amb aplom: «Ha estat ETA?» Aquella situació i aquelles sensacions no se m’esborraran mai de la vida. No era l’amic Pasqual, era el President del meu país que em feia una pregunta decisiva en un dia per a la història, i jo tenia tanta pressió de responsabilitat, que notava una gota de suor freda baixar graó a graó les vèrtebres de l’espinada. Li vaig respondre amb la mateixa contundència amb què m’ho preguntava; no s’hi valia la trampa del mig missatge obert a interpretacions: «No ha estat ETA!» Amb interjecció eloqüent.

Però és clar, no ha acabat aquí; comença un interrogatori, que reprodueixo, penso que amb prou fidelitat:

—Argumenta’m per què assegures que no ha estat ETA.

—És un atemptat diferent de tots els que ha fet, no hi ha referències ni similituds.

—Hipercor!

—No. A Hipercor no volien provocar víctimes. Van fer tres trucades, van arribar a assenyalar que el cotxe bomba era al pàrquing… Bé que el Tribunal Suprem va condemnar l’Estat per la negligència de no desallotjar. Era un atemptat a la irlandesa, amb molt de risc però que no pretenia fer víctimes. A Madrid anaven a fer víctimes civils, la població era l’objectiu, com ho van ser els novaiorquesos als atemptats de les Torres Bessones; és la gihad. He verificat amb dirigents d’ETA que no busquen mai fer víctimes entre la població, si en fan no són volgudes, tenen teoritzada la «violència selectiva». Altra cosa és que tinguin el cinisme que d’altra banda tenen tots els militars de menystenir els «danys col·laterals». A Madrid anaven contra la gent, no hi havia cap altre objectiu selectiu possible.

—Què més?

—El conseller d’Interior basc em diu que és una operació impossible per a la infraestructura actual d’ETA, i a més a més els tenen punxats. Finalment, l’Otegi ha dit molt taxativament que ETA no n’ha estat l’autora i que no ho contempla ni com a hipòtesi, i a més a més ha condemnat l’atemptat… I ells mai no han condemnat una acció d’ETA, a tot estirar se n’han dolgut i l’han criticada; però tu saps, President, que la no-condemna és precisament el cavall de batalla de la il·legalització de l’esquerra abertzale.

Diu «vistu» i jo marxo. A les dotze hi ha una concentració silenciosa. Sortim a la plaça de Sant Jaume. A la una hi ha una reunió extraordinària del Govern i a les tres, una de l’equip de crisi. Rebo molts missatges. Un d’especial: Rosa Lluch em diu que no creu que hagi estat ETA i que té por de sortir de la universitat per anar a casa. Negociem amb TV3, l’Àngela Vinent i jo mateix, una declaració institucional del President, perquè ens erosionen pertot arreu amb el dinar de Carod-Rovira i Josu Ternera a Perpinyà, mentre el govern espanyol pressiona tots els mitjans per apuntalar la versió que l’atemptat l’ha fet ETA. Tants anys de CiU a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió no són debades. Ens costa aconseguir que Maragall parli en prime time. Finalment fem el salt a la direcció de TV3, algú de més amunt que nosaltres parla amb el president de la «Corpo», Joan Majó, exministre socialista, i a mitja tarda ve a Palau un equip de TV3 dirigit per Carmé Basté; jo li tinc confiança des que militàvem tots dos a la cèl·lula universitària encarregada de premsa del PSUC, i algunes de les reunions clandestines les fèiem a casa seva, al carrer de la Porta Ferrissa.

Però no amem bé. Falla el teleprompter, en van a buscar un altre a Sant Joan Despí i… també falla! Deu ser casualitat de debò, perquè si ho haguessin volgut sabotejar, ho haurien fet més versemblant, amb excuses diferents sobre qüestions que no tinguessin res a veure l’una amb l’altra, però dos teleprompters espatllats?

El President haurà de sortir llegint un paper. És com si ens fessin pagar per haver-los pontejat; la Basté sua tinta. Mentre van amunt i avall, el President m’agafa i em llegeix el text per veure què em sembla. El text és bo, hi ha al darrere Jaume Badia, director d’Anàlisi i Prospectiva de Presidència, intel·ligent, assenyat i molt polític però molt ètic, cal posar-hi l’adversativa perquè la política i l’ètica semblen cada cop més una contradicció ad hominem. Els subscriptors dels tòpics dirien que «juguen en lligues diferents».

Quan ha acabat de llegir només li faig un parell d’observacions, la cosa no està gaire per a orgues: que el text és molt bo, i que emfasitzi la convocatòria que fa de manifestació, que sembla que no se la cregui. Em demana que l’acompanyi al plató improvisat. Quan ha acabat de llegir mentre enregistren, em torna a preguntar què em sembla. Li dic que la convocatòria segueix anant fluixa. Torna a enregistrar i la convocatòria ja ha agafat cos però s’entrebanca en un parell de frases, no és fàcil llegir un paper i mirar a la càmera. Però li dic que ho deixi tal qual, que l’error humanitza. Respon que sí, que això es diu sempre però que és cert, davant de tant de personatge fals i de cartó pedra. Ho dóna per bo i sortim al Pati dels Tarongers, m’agafa pel braç, me’l prem i em rasca el cap a manera de carantoines, bo i dient «gràcies per tot». M’emociono.


[1] Martin Garitano era aleshores sotsdirector del diari Gara, i el 23 de juny del 2011 va ser elegit diputat general de Guipúscoa, en la candidatura de Bildu. Alberto Surio era redactor polític d’El Diario Vasco, i va ser director d’Euskal Telebista durant el mandat socialista de Patxi López.

Article Directa 27/02/2014 Política antiterrorista sense terrorisme

El PP uneix el que ETA separava

Les dues grans famílies polítiques basques amb genoma independentista, PNB i esquerra abertzale, han tornat a la unitat d’acció. La gran manifestació del dissabte 11 de gener els ha fet coincidir. El PP uneix el que ETA separava.

Treure al carrer cent mil persones evidencia una enorme capacitat de mobilització i no s’explica sense la suma de forces nacionalistes. La quantitat esdevé qualitat si la posem en relació a l’àmbit demogràfic: segons el cens de 2011, Bilbo té 350.000 habitants i la Comunitat Autònoma Basca, 2.100.000. Si deflactem, això equivaldria a una convocatòria superior a un milió de persones a Barcelona, la xifra paradigmàtica de les últimes grans manifestacions catalanes amb el dret a decidir al frontispici de la pancarta.

Quan es vol endegar un procés de l’envergadura que té el secessionisme, és condició sine qua non la unitat d’acció, han de confluir necessariament les esquerres i les dretes convencionals, i si el líder és de dretes, la força simbòlica en l’àmbit internacional encara és més potent. A Catalunya aquest és l’eix de coordenades, que suposa sacrificis per tots dos costats: CiU perd electors i ERC minora el seu model social progressista.

A Euskal Herria es va intentar aquesta operació amb el Pacte de Lizarra-Garazi, de 12 de setembre de 1998. El PNB no s’hauria pogut permetre una opció tan arriscada si ETA no hagués entrat en una treva indefinida, com ara no hauria reincidit sense l’aval del cessament definitiu de la violència. Es pot dir doncs, amb afany de titular, que el PP ha unit allò que ETA havia separat.

Andoni Ortuzar, president del PNB, va precisar que la coincidència amb l’esquerra abertzale era excepcional, però l’endemà l’enviat oficial a la manifestació era Joseba Egíbar, un dels homes de Lizarra que van negociar amb ETA, i el seu discurs ja no parlava de coincidència tàctica. Ara com ara, el PNB i l’esquerra abertzale tenien la reivindicació independentista en stand by per imperatius de tàctica política. El PNB recuperava el govern després de l’estrany parèntesi López, i de la ma d’un neoliberal pragmàtic com Iñigo Urkullu, volia gestionar amb un perfil nacional baix; en ares de créixer en el centre i també de la reconciliació nacional en aquest moment històric. EH-Bildu, Sortu i “tots els colors del verd” de l’esquerra abertzale, també llueixen una moderació exquisida amb finalitats similars a les del PNB: afiançar-se com a partits de govern i avançar cap a la normalització d’un país que ha de tancar moltes ferides.

Però el PP excita. La seva política és de moviment uniformement accelerat en marxa enrere. Prohibeixen drets fonamentals com els de l’exercici de l’autodeterminació a Catalunya i el de manifestació al País Basc. Fan una llei de Seguretat Ciutadana que redueixen la de Corcuera a un bonsai del jardí de González. Imposen unes taxes a la justícia que es carreguen la igualtat davant la llei. I per acabar-ho d’adobar tot, amb el projecte de llei de la interrupció de l’embaràs interfereixen en la lliure consciència, reconeguda fins i tot per la teologia catòlica de l’Escolàstica! Tot plegat mentre fan més rics els rics i més pobres els pobres, esclavitzen als humils pels deutes dels poderosos, laminen els avenços socials en perjudici dels mes dèbils i sustenten l’economia en els impostos que paguen majoritàriament les classes mitjanes que encara tenen feina.

La rebel·lió contra aquest mal govern es fa difícil a l’Espanya castellana, en la qual el PSOE es troba en una de les pitjors crisis de la seva última història. Però a Catalunya i Euskal Herria l’ideari independentista, ben articulat, capitalitza també el rebuig polític al reaccionarisme ultradretà i el social contra les retallades i l’austericidi. En aquestes dues nacions, surt més a compte estar contra Espanya que contra el PP. Pel cap més baix, a Catalunya i a Euskadi hi ha esquerres més modernes que el PSOE i dretes més modernes que el PP. Marxar d’Espanya és també marxar d’una època. A vegades la sèrie “Isabel” de La Uno semblava més un documental de la realitat que una novel·la històrica.

Article Directa 8/01/2014 La decisió del presos bascos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s