Música

“Seldoni viejo amigo”, li diu quan se’l troba un dels músics que el van acompanyar, el gran guitarrista xilè Eulogio Dávalos, que feia duet amb el gran guitarrista argentí Miguel Ángel Cherubito, i van arribar aquí fugint del cop d’Estat de Pinochet. Ara jo he convertit la frase en un neologisme per dirigir-me a en Celdoni, atès que la nostra amistat arrela espriuanament “enllà del temps”. I em faig inexcusablement un fart de riure quan evoca l’anècdota d’ell, en Celdoniviejoamigo, canviant la roda de la furgoneta dels bolos en plena nevada mentre els dos músics l’esperaven aixoplugats i en Cherubito, erigit en cantant de tangos, li etziba: “he chorado de frío”.

En Celdoni Fonoll ha tret al mercat un disc antològic. Amb la complicitat de Picap, una magnífica edició, ben endreçada, i un so net gràcies als avenços tecnològics que converteixen els vinils en vi, com a les noces de Canà de Galilea.
​Diu i canta poemes que recorren la literatura catalana, i les músiques els acompanyen des de la bona companyia de la tradició. Els músics són tots de gran categoria, i el cor d’independentistes d’abans que no fos moda, fa molt de goig entonant “Free Catalonia”: Tísner, Paco Candel, Ferrer i Gironès, Isabel-Clara Simó, Pilar Rahola, Carod-Rovira, Partal & Maresma, Ariadna Gil… I Lloll Bertran, la parella d’en Celdoni, sempre l’un al costat de l’altre.
​Aquesta Antologia/2, com l’anterior, són discos que mai no passaran de moda, perquè la qualitat no caduca. Fonoll recita i compon i canta amb respecte pel text, sentit i dicció, com elegància en la interpretació. Gràcies a la seva difusió de la poesia a les escoles, les generacions que avui porten el timó del país saben dir versos en català, que és una de les bones maneres de saber sentir-se emocionalment d’allà on s’és.
​La Cançó Catalana, la nova i la vella i en tots els seus registres, ha contribuït amb escreix a la difusió dels nostres poetes, amb masterpieces com els Ausiàs March i Espriu de Raimon… Fonoll també ens n’ofereix les seves lectures d’aquest poetes, però surt extramurs dels autors i de les obres que han captat més l’atenció dels cantautors, i presenta a un públic ampli il·lustríssims lírics desatesos com Desclot, Oliver, Barceló, Carner, Foix, Leveroni, Manent, Sagarra, Casasses…
​Tant de bo algun editor de llibres fes com ha fet Joan-Carles Doval rescatant les antologies de Fonoll, i reediti el llibre “Nou segles de poesia als Països Catalans”, que va treure al mercat Edicions del Mall. Un volum que recorre la nostra història des de la història de la poesia, i que proposo com a llibre de text en el batxillerat de totes les terres de parles catalanes. Vaig tenir l’honor de prologar-lo, fa exactament trenta anys.
​Ja en feia deu que érem amics i ara ja són quaranta. Celdoniviejoamigo, quod erat demostrandum.

24/07/2015

Sisa-Goethe x Putx Eckermann

Les converses entre Goethe i Eckermann són la referència dels llibres entrevista. Preguntes intel·ligents a l’alçada del personatge de qui s’esperen respostes que encara ho siguin més, que fan que qui respon tregui el millor d’ell mateix.

Sisa ha fet de Goethe, perquè Putx ha sabut fer d’Eckerman. No he llegit un llibre entrevista tan bo com aquest des que vaig llegir aquell, salvant evidentment totes les distàncies. Parlo del concepte del gènere periodístic i ho faig des de la tranquil·litat de consciència d’afirmar que jo no vaig saber fer tan bé el meu llibre entrevista amb Salvador Espriu, que precisament em deia que ell volia ser el meu Goethe i que jo fos el seu Eckermann.

“El comptador d’estrelles” (Edit. Empúries) és un text excepcional que ens mostra l’inabastable Sisa, un home del Renaixement dotat per la melodia, el ritme, la poesia, la filosofia, la metafísica… I el sentit de l’humor. El sentit de l’humor ho lliga tot, és el número pi imprescindible per la seva teoria esfèrica. Si no fos tantes coses, seria hiperbòlic i pretensiós que s’autoanomenés “cantautor galàctic”, però resulta que és veritat. Ho constato per duplicat després de gaudir de la pel·lícula “Interestellar”.

Vaig conèixer Sisa arran de “Qualsevol nit pot sortir el sol”, cançó que he tingut el plaer d’acompanyar-li al piano, i fa, doncs, quaranta anys que som amics. Repassar la seva vida amb ell de guia té un punt de viatge iniciàtic, amb inexcusable baixador al Zeleste, “el cabaret galàctic” del carrer d’Argenteria, coetani d’aquell final de cicle dictatorial i principi d’una nova era en la qual gairebé que es fa realitat el títol de la cançó. A la porta del Zeleste que tancava, Sisa i el nostre amic Jaume Josa, es plantaven i preguntaven amb ànim de lucre a les noies que sortien soles i els hi feien patxoca: “¿Ya os vais?”.

Convido a llegir aquest llibre, i de segur que els que tenen discos de Sisa correran a posar-los amb renovada il·lusió, i als qui no l’han escoltat els incentivarà a buscar-lo per YouTube i per les botigues de CD’s… Mai piratejant-lo! Veuran també al llibre que Sisa és un ferm llluitador a favor dels drets d’autor, reivindicant quelcom tan elemental com poder viure de la seva feina creadora.

20/08/2014

MMMM: Marina & Moustaki, Música & Mística

Les versions de cançons de Georges Moustaki portades al disc per Marina Rossell, després de cantar-les arreu, la darrera vegada al Festival Grec d’enguany, presentant-ne el segon volum, constitueixen una obra mestra, masterpiece, chef d’œuvre, capolavoro… Moustaki, un apàtrida de mil països que parlava mil idiomes, i a més a més sobre tot perquè això només és possible des del llenguatge universal de la música… Traduït al català per Marina Rossell sense que deixi de ser tots ells!

Quan na Marina parla d’en “Mousta”, també evoca moltes facetes de la seva relació: col·legues, admiradors recíprocs, amics, amants… Només però des de l’amor podia sortir aquesta obra que és un joc de paraules que comencen per “M” multiplicant semàntiques: Marina, Moustaki, Música, Mística. A tomb de la mística, per cert, ni l’un i l’altra s’amaguen de manifestar les seves creences, Moustaki no eludeix Déu, i té una deliciosa cançó dedicada a Sant Josep, ambdues a “Marina canta Moustaki”.

Segurament Moustaki, els seus mil idiomes van navegar per mil llits, però la seva vida comença i acaba en dues dones úniques: Édith Piaf i Marina Rossell. “Milord”, enorme himne del music-hall parisenc, va començar en Piaf i ha acabat en Rossell. Veus i sentiments com els d’elles, ben pocs, perquè una cosa és escriure versos i una altra ser poeta; una cosa és fer música, i altra cosa és ser músic. La música és la transmissió de les emocions, intangible, a través del so, tangible; sense aquesta fórmula d’Einstein, no hi ha art.

“Marina canta Moustaki” és una col·lecció de cançons que, de la mateixa manera que et pot acompanyar tot un dia, et poc acompanyar en un moment o en una vida. Dos dels discs que són al prestatge dels únics, els top ten, de la meva discoteca, dels que salten de l’ordre alfabètic perquè no vull buscar-los per oir-los, vull trobar-los per sentir-los.

La seqüència final del programa “El Convidat”, en la qual Marina Rossell entra a casa de Georges Moustaki, al carrer Saint Louis, el bellíssim barri artístic de darrera de Notre Dame, enmig del Sena, és del més sublim que he vist en televisió, i ajuda encara més a comprendre aquesta transcendència música mística.

Vaig conèixer la Marina quan va treure el seu primer disc, “Si volíeu escoltar”, un vers d’Espriu inicialment escrit com a lletra alternativa d’”Els Segadors”, que contenia, entre d’altres temes, una “Cançó del lladre” amb text de Maria Aurèlia Capmany dedicada a Juan Paredes, “Txiki”, militant d’ETA afusellat pel franquisme, un homenatge a les dones mortes als camps nazis, amb lletra de Montserrat Roig, i la famosa gavina. Fa prop de quaranta anys, però l’amistat és aquí mateix, guanya “amb la barca del temps”, un altre Espriu cantat per ella, sobre música de cambra del mestre Josep Pons, avui director de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu… Jo crec que na Marina hauria de gravar àries de Mozart, en té la veu justa per ser al bell mig de “Les noces de Fígaro”, “La flauta màgica”, “Don Giovanni”, “Cossì fan tutte”… Li ho vaig dir davant del mestre Ros Marbà, que em va fitar i va assentir… Doncs no seria mala idea. Amb Mozart faríem la cinquena “M”, un repòquer artístic.

 

Raimon 

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Raimon és el reconeixement just a un valor artístic i cívic inqüestionable, d’enorme alçada, que es predica encara més en prendre en consideració que és el primer cantautor que el rep, creador en un gènere injustament extramurs dels cànons. Fins ara, i no podia haver estat amb ningú altre.

L’obra de Raimon es resumeix en “Cançons d’amor i cançons de lluita”, tot i que la seva amplada abasta més camp “d’un temps d’un país”… Es podria explicar Raimon a través de les seves lletres, posant una frase  al costat d’una altra es crearia un relat; però no se’l pot entendre sense la seva música.

Les lletres de Raimon són una constant reflexió sobre l’ésser humà en transit, sense cap mena de límits, no s’està ni de proclamar la busca de Déu, a “Al vent”. Aquesta reflexió a voltes es descriptiva, però des de la filosofia més que des del situacionisme tan comú a tants cantautors, tot i que quan el practica els millora tots. Sovint, el pensament porta també al compromís, a la crítica política i social, que es va fer tant evident en temps d’una dictadura que va atacar amb la força de la convicció. A més a més, aquestes cançons de lluita eren un element mobilitzador, reunien masses quan la llibertat de reunió estava prohibida, i el recital era una concelebració reivindicativa. Per al franquisme Raimon era un perill, i per això el van prohibir, el van censurar, el van cridar a declarar, el van multar… I va encapçalar una curiosa “llista negra de cantants”, talment qualificada, que vaig trobar en la meva recerca als arxius del Govern Civil de Barcelona.

Al costat d’aquesta temàtica mobilitzadora, les cançons d’amor, delicades peces inspirades sempre en la meravellosa i fluïda relació que té des de fa cinquanta anys amb Annalisa Corti, que pren gran forma a “Com un puny”, que estic segur que és una de les cançons d’amor més boniques de tots els temps. La poètica que inspira l’amor, tanmateix, és present en la mateixa proporció en les cançons de lluita, mai pamfletàries, sempre profundes. Sempre bellíssimes.

I on diu ell que no arriba, o que d’altres han dit millor allò que ell hauria volgut dir, hi ha les musicacions a grans poetes catalans, amb els monogràfics d’Ausiàs March i Salvador Espriu, que tantes generacions ja han descobert a través de les seves cançons. Mallarmé li va dir a Debussy que no calia que posés música als seus versos, perquè es pensava que ja els l’havia posada ell. Espriu, ben al contrari, va agrair a Raimon les seves músiques i fins i tot, en escoltar emocionat les primeres musicacions a Ausiàs March, li va dir solemnement: “Raimon, en nom d’Ausiàs March, molt agraït!”.

Els poetes van influenciar també la poesia de Raimon, estrofes que evolucionen del vers lliure del cant cridat a la mètrica del cant melòdic, i arriba a la música de cambra des de la guitarra caixa de ressonància d’una veu meridional amb accents jondos, perquè Xàtiva, “on comença l’horta i acaba el secà”, també limita al Sud amb Antonio Mairena i la Niña de la Puebla. “No em mou al crit ni ocells ni flors”, però d’on surt el crit?

La música de Raimon és ben bé seva, quan en premiar-lo ha dit amb el sentit de l’humor que el caracteritza que és la primera vegada que es premia un Raimon, ha dit també que la seva música no respon a estàndards i, si de cas, recicla influències per fer-les seves. Brassens, que era de Seta, Mediterrània amunt gairebé en línia recta de Xàtiva, es va reconèixer influenciat, en vers, “pel Mistral i la Tramuntana, la tarantel·la i la sardana”. Raimon té més aires, tots els de “Veles e vents”, i també més tornades que les populars. Raimon escolta molta música clàssica, i a vegades al costat de la paròdia del fox-trot i del flaire d’una napolitana, evoques melismes gregorians i tresets de Mozart. Gran música que li ha valgut creatives col·laboracions amb Ros Marbà, Josep Pons, Víctor Pablo Pérez, Michel Portal… Mestres de mestres.

Raimon és excepcional. Està molt bé que li hagin atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diria que ja era hora i que se’n mereix molts més.

Ros, Mas, Pons, tres síl.abes per a una Escola Catalana de Direcció d’Orquestra

Ros Mas Pons

L’Auditori ha programat, en un breu lapse de temps, els tres directors catalans de més alt nivell. Antoni Ros Marbà, Salvador Mas i Josep Pons, cognoms primers en la comuna senzillesa d’un monosíl·lab, que estan a les màximes alçades dels top ten simfònics mundials.

Entre l’octubre de 2013 i el febrer de 2014, hem vist i escoltat aquests mestres, Ros i Mas amb l’OBC, i Pons amb l’Orquestra Simfònica del Liceu, de la qual n’és titular. En tots els cassos, coincidència també, han triat compositors de l’Escola Alemanya, ungits per l’elegant màgia vienesa: Mozart, Schubert, Mendelssohn i Bruckner.

 Però la coincidència que vull ressaltar és que tots tres mestres són la base i l’altura de l’arbre d’una Escola Catalana de Direcció d’Orquestra, que té les seves arrels en Eduard Toldrà (Barcelona, 1895-1962). Ros Marbà (L’Hospitalet, 1937), Mas (Barcelona, 1951) i Pons (Puig-reig, 1957) són, des de les seves marcades singularitats, l’excel·lència d’una manera especial d’entendre la música. Ros Marbà, deixeble de Toldrà, és el mestre de Mas i de Pons, al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, fàbrica de notabilíssims artistes en temps també de pocs recursos.

L’Escola Catalana de Direcció d’Orquestra, de molt diverses procedències però molt articulada a Barcelona per la centralitat de la difusió, defineix uns maneres determinades de llegir la música i d’interpretar-la. El gran idioma universal de significats tan infinits que és la música, admet per fortuna lectures particulars en funció de cultures i percepcions personals en funció dels directors.

Hi ha una versió centreeuropea amb una especialíssima corda, que clava el so als bucs de caixes de ressonància que fondegen en profunditats abissals de l’esperit simfònic. La versió italiana és operística, el verisme especialment, sona com canta el mateix idioma italià, perquè ja els llatins cantaven amb la poesia en la qual cada síl·laba era una figura de nota i cada lletra un so. Rússia és extensament climàtica i sense un staccato a martell no farien navegable el gel. Amèrica del Nord és el collage perfecte, una nova unitat bastida en diversitats de costa Est a costa Oest com a sinècdoque del mapamundi. Els llatinoamericans són psicoanalistes dirigint sempre tangos de gruixuda subtilesa, digui el que digui la partitura. L’Orient que fa pianos “Yamaha” clonitzant els “Steinway”, fa el mateix amb tots els estils musicals, amb el toc estilitzat d’una geometria gestual. España sempre toca Falla, que és la coronació orquestral del cante jondo. Però, i Catalunya…?

Evidentment el lector ha entès que el paràgraf anterior és només un joc, una caricatura sense més pretensions que dir amb traços gruixuts de vinyeta que la música és una integral infinita de petits universos que interpreten el gran a la seva manera; que Furtwängler i Celibidache discrepen en la seva enormitat de l’enormitat de Toscanini i Giulini, Mehta i Barenboim són capaços d’integrar-los a tots quatre…

L’Escola Catalana de Direcció d’Orquestra la vaig teoritzar al llibre “Eduard Toldrà. Un assaig sobre la direcció d’orquestra a Barcelona” (Barcelona, 1995), i com que encara no me l’han desmentida, la mantinc, corregida i augmentada, i més encara després de la gran oportunitat de veure Ros, Mas i Pons en un breu intermezzo temporal. Per fortuna conservem els apunts de les classes de direcció de Toldrà, i per fortuna he pogut assistir a les classes del mestre Ros Marbà i a assaigs sempre didàctics de Mas i Pons, i vaig poder resumir, amb l’inevitable risc connatural a l’assaig, una breu definició d’aquesta Escola: “Barreja dialèctica entre una anàlisi molt seriosa de la partitura, amb la consegüent exigència de precisió en l’afinació i l’atac, i anàlogament, una sensibilitat molt particular de cada director en la percepció dels tempi –tan diferents en tots tres–; una interpretació fresca on dinàmiques escrupolosament articulades fan una música que, com volia Toldrà, “respira”. Aquest factor, que tal vegada és el més denotatiu significat de la veu connotativa “mediterraneïtat” aplicada a la interpretació musical, es fa present fins i tot en algunes de les orquestres que han dirigit en països gens meridionals”.

L’Escola Catalana de Direcció d’Orquestra és un patrimoni cultural i artístic que cal preservar, engrandir i continuar. Per fortuna, el mestre Pons és al capdavant del Liceu, com diu ell en sintonia amb els temps, una “estructura d’Estat”. Però els mestres Ros Marbà i Mas estan manifestament desaprofitats i això és una desestructura d’Estat.

Tots junts vencerem

Pete Seeger

Pete Seeger

Vaig saber qui era Pete Seeger gràcies a Raimon; he sabut moltes coses gràcies a Raimon, des de l’adolescència, quan el vaig conèixer, fins ara mateix, i encara n’aprenc.

Pete Seeger era una altra cançó que la dels estàndards comercials, com la del mateix Raimon. A l’altra costat d’Elvis Presley, hi havia cançons populars de les més belles estètiques, i que des de l’estètica ens menen a l’ètica. Aquesta barreja meravellosa la atresoren, per exemple, les cançons de la guerra civil espanyola, que tenen una història que ja commou des del principi: són tornades tradicionals que va recuperar García Lorca, que també era músic, les va arribar a enregistrar en un disc incunable, i després els republicans les hi van calçar lletres de combat.

Pete Seeger va cantar aquestes cançons, quan aquí estaven tan proscrites com els que les van cantar als fronts, i com a conseqüència també d’aquest atac a tot el que representava el feixisme retratat en aquells textos, van prohibir-li actuar a la Universitat de Barcelona, l’any 1971, i van enviar la cavalleria perquè quedés clar. Un dia històric per a la repressió perquè la policia estrenava un camió mànega per dissoldre les manifestacions i els va fer figa. Una derrota moral en tota regla.

M’ho va explicar cara a cara, gràcies a un intèrpret excepcional que de l’anglès me’l traduïa al català, Xesco Boix. Ara tots dos són allà on no s’està, vius i ben vius en el record i en la força de les seves cançons, algunes de les quals en Boix va versionar. Em va explicar l’impacte que li va causar el relat de l’aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, i la generositat dels americans de la Brigada Lincoln que van venir a combatre’l perquè si Espanya els quedava lluny, la lluita contra la intolerància era universal i sempre pròxima al compromís.

Van ser tres dies molt a prop d’en Pete Seeger, al qual vàrem portar a cantar a la Festa de Treball que organitzava el PSUC, l’any 1979. Em queda l’empremta tangible, gairebé ara en diríem presencial, d’unes cintes de casset on vaig enregistrar una llarga entrevista en la qual es va parlar de més o menys tot. Quan la música emergia a la conversa, la cara se li il·luminava, i una empatia permanent omplia les seves paraules, una sòlida creença en tot allò que defensava. Els drets civils encara amb els negres discriminats, la lluita contra l’opressió capitalista, la preservació de la natura… Pete Seeger va ser comunista ecologista abans que l’esquerra assumís que el planeta també valia la pena. I un paraigua universal, com el lema que porta l’àngel del pessebre: pau. Amb l’eterna tornada dels versos de Schiller musicats per Beethoven a la Novena Simfonia, que Pete Seeger entonava amb una força impressionant.

Aquells tres dies amb Pete Seeger m’han quedat com un dels records més bells, ho tinc molt fresc perquè no fa gaire que m’he entretingut en contar-los. Després, el seu emocionant directe al recital commemoratiu dels trenta anys de la cançó “Al vent”, 1993, al costat del seu amic Raimon, al Palau Sant Jordi.

Les seves cançons, d’altra banda, m’acompanyen sovint. Amb la seva veu i el seu banjo polifònic –em va explicar la història i la tècnica del banjo!—i també en les versions que n’ha fet Bruce Springsteen i que, amb el seu homenatge, serveixen també per a fer-lo conèixer a generacions posteriors.

En temps de tanta derrota, en fi, també és bo d’escoltar la seva veu convincent que we shall overcome, tots junts vencerem.

Sempre em quedarà Abbado 

Claudio Abbado

Claudio Abbado

Els rèquiems musicals no tanquen fèretres: obren a l’esperit les infinites portes de l’infinit. Els compositors que han escrit rèquiems els han personalitzat tant, que només en tenen un al seu catàleg, i la càrrega emocional que hi descarreguen es proporcional en pes a allò que no pesa gens, l’ànima, segons sant Agustí, primer musicòleg de la història; que també va deixar escrit que “els cossos ressuscitats no seran més que música”… La Segona de Gustav Mahler, l’anomenada “Simfonia resurrecció”, va ser una de les obres que va dirigir Claudio Abbado, quan va començar a recuperar-se d’una operació severa de càncer. Ha passat una dècada i Abbado ha traspassat el passat dia 20 de gener. Havia fet vuitanta anys el 20 de juny.

Claudio Abbado va dirigir el “Rèquiem” de Verdi justament el dia del seu centenari, 27 de gener de 2001, al capdavant de la orquestra de la qual aleshores n’era el titular, la Filharmònica de Berlín, i amb l’excepcional Orfeó Donostiarra. Ara, Claudio Abbado està al bell mig d’aquell rèquiem, paraula que no vol dir altra cosa que relaxació o descans.

Vaig saber com era el cor d’aquell rèquiem immens gràcies a un altre gran director. Carlomaria Giulini, un dels referents d’Abbado. Giulini era auster en el gest, perquè havia trobat el llenguatge per transmetre la música, més enllà de tota semiologia. Abbado ho feia semblantment. Sempre amb la batuta sobre un horitzó imaginari, allà on l’aigua es fa aire sense necessitat d’evaporar-se.

Claudio Abbado va néixer, viure i morir en la música. Família de músics, a Milà, pàtria mundial de l’òpera, on va desplegar el seu talent durant gairebé vint anys al teatre La Scala, a quin podi l’havien precedit gairebé en línia dinàstica el mateix Giulini i Arturo Toscanini. Després, la Filharmònica  de Berlin i l’Òpera de Viena, el bell mig de la música centreeuropea, on va fer sonar la fusta i la corda d’aquella manera quasi màgica, fent especialíssims Beethoven, Brahms, Mozart, Haydn, Mahler… Al final, una orquestra de petit format, però a la seva gran mida, l’orquestra de Lucerna, amb un últim concert pensat ja en el més enllà o la metafísica, que ve a ser una identitat: les simfonies inacabades de Schubert i Bruckner, patint intensament les últimes conseqüències d’una malaltia que se l’hauria emportat deu anys enrere si no hagués lluitat.

Era un lluitador, també en la societat. A l’entorn de la rica tradició d’esquerres del Partit Comunista Italià transformat per Gramsci en un model més proper de les idees de Marx que de les pràctiques de Lenin. Allà van créixer també altres dos grans músics de la mateixa generació d’Abbado, amics tots ells, col·laboradors sovint: el compositor Luigi Nono i el pianista Maurizio Pollini, també milanès. Abbado va estrenar moltes obres de Nono, i a través d’ell, casat amb la filla d’Arnold Schönberg, es va poder endinsar en les profunditats simfòniques de l’Escola de Viena i assolir el punt zenital del “Gurrenlieder”. I Abbado va fer actuacions memorables amb Pollini, pianista ascètic com ascètic era ell amb la batuta a la ma i gairebé sempre amb els pentagrames a l’únic faristol de la memòria.

Abbado, Nono i Pollini van voler democratitzar la música en la més gran extensió semàntica d’una paraula que vol dir, ras i curt, el poder del poble. Inspirats en l’Associació Obrera de Concerts de Pau Casals, van maldar per acostar la música a les capes populars quan la música clàssica era encara vista com una parcel·la més dels senyors de l’Univers. Va morir lluitant contra l’austericidi de les retallades. Giorgio Napolitano, president d’Itàlia, l’últim combatent d’aquella esquerra antidogmàtica, va nomenar Abbado Senador Vitalici, l’equivalent al “Sir” anglès o a la Creu de Sant Jordi catalana.

Ens queda la seva música en enregistraments de referència, i gràcies al Youtube el podrem veure en alguns dels seus moments especials. L’he recordat dirigint un dels concerts d’any nou al Musikverein de Viena i a la Sala Philharmonie de Berlín, auditoris mítics que conec i servo en l’espai arquitectònic dels bons records, per raons diverses. Però el recordo molt especialment en el concert del Palau de la Música Catalana, el 14 d’octubre de 1997, del qual en vaig escriure una crítica a La Vanguardia. Va fer Brahms i Schubert amb la Filharmònica de Berlín, música sense additius, so que es transcendeix a ell mateix i ens ajuda a comprendre la transcendència i a preparar-nos per algun dia ser capaços si més no de d’aproximar-nos-hi.

Des d’aquell seient del primer pis del Palau, havia vist i escrit molts concerts que perduren dintre meu, amb la sort que els puc treure a passejar sempre que convé. I el periodisme em va proporcionar el privilegi de poder conèixer grans músics, i entre ells els directors d’orquestra que millor han creat i recreat l’art del so en aquests temps/tempi. Barenboim, Bernstein, Celibidache, Decker, Giulini, López Cobos, Mas, Mehta, Ozawa, Pons, Ros Marbà… Volia fer-ne un llibre però m’hi faltava Abbado, que era molt poc afeccionat a les entrevistes. Com més me’n parlaven els amics Juan Àngel Vela, crític del diari El País, i Sani Sainz Alfaro, director del Donostiarra, amics del mestre, més ganes m’entraven de poder desafiar el seu silenci, tot i que el silenci és una categoria musical. Hauria estat, penso, un llibre interessant, perquè seria més per a escoltar que per a llegir, però no el podia fer sense Claudio Abbado.

Ara sé que aquest llibre no el faré mai, perquè i però, sempre em quedarà Abbado.

Sant Esteve 2013

Començo el blog el dia de Sant Esteve, primer màrtir de la causa cristiana. Què poc que triguen les causes de tenir màrtirs.

També és el dia del tradicional concert de l’Orfeó Català. Me l’he trobat fent zapping i he modulat musicalment cap a un altre canal, per bé de la música. Entenc que la noticia no fos ni la música ni l’espectacle sinó les estelades.

Per començar amb un inici de blog, recordant un inici de càntic de Salvador Espriu, quin any commemoratiu acaba. Veurem si l’any vinent escolta Sepharad.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s